Category: De lin e de lan

Aran tanben a parlat per miei des eleccions locaus e ath Conselh Generau, en tot manifestar ua volentat de cambi e renauiment dera politica e des accions de govèrn, mès ath delà sus era basa de projèctes rigorosi e solvents. Unitat d’Aran, guanhadora en cinc des nau municipis, entre eri eth caplòc Vielha-Mijaran, a artenhut era prumèra plaça en numero de vòts entara maxima institucion, mentre que Convergéncia Democratica, que manten localitats importantes coma Naut Aran, s’a emportat era majoritat des sòns representants, es conselhèrs generaus, escuelhudi enes sies terçons en qué se despartís eth país. Aguesta paradòxa, que permet eth sistèma neishut damb era prumèra lei d’Aran, de 1990, e rebrembe ara vescuda per Maragall en 1999 quan guanhèc en vòts a Pujol, mès non pas en deputats, met de relèu tant era legitimitat deth modèl articulat, e per tant deth govèrn que se’n pogue derivar, coma eth besonh d’adaptar-le ara realitat deth sègle XXI, atau com s’auie plantejat dejà en debat entara actualizacion dera norma de regim especiau, qu’ara fin a mantengut eth sistèma electorau vigent. Totun, aguest debat, complèx e apassionant, ei ara mès viu que jamès, damb diuèrsi modèls sus era taula (coma eth dera circonscripcion unica o eth dera reduccion des terçons as tres originaris, coma eth sòn nòm indique, entre d’auti possibles), e aurie d’animar a un consens entre, aumens, es dues principaus fòrces politiques, ath temps que trabalhen per un Conselh mès transparent, collaboratiu, pregonament democratic e equitatiu, capable de reflectir era pluralitat intrinsèca dera nòsta societat.

(DIARI SEGRE, 30 de mai de 2015)

Eth desarraïtzament ei un des maus mès acusadi dera epòca contemporanèa: der immigrant que partís, o a de húger, dera hame, dera persecucion, dera praubesa, e dèishe hemna, hilhs e pàtria, e de viatges era pròpria vida, de forma massiva ena Mediterranèa, as pòrtes dera prospèra e indiferenta Euròpa septentrionau (toti es païsi dera citada mar en son autant d’europèus); mès tanben, mens tragic, deth joen, e non tan joen, que se’n va tar estrangèr a trobar sòrt laborau, o laguens deth pròpri país; o simplament deth que demore sense trabalh o labòre en condicions deplorables, indignes, per quate sòs. En fin, tanpòc è dret a recrear-me en ues situacions que coneish mielhor qui les (suber)viu. Era pensada ven a compde d’un nau prumèr de mai que venguem de passar, damb es signes mès favorables dera macroeconomia, inutils se non son efectius ena vida dera màger part des ciutadans, atau com comence era nauèra instruccion pastorau des avèsques espanhòls sus era crisi economica, sociau e morau (“Glèisa, servidora des praubi”). En un libre de publicacion recenta de Simone Weil, ua des pensadores e mistiques mès genuïnes e liures deth sègle XX, era filosòfa soslinhe que hèr arraïtz “ei dilhèu un des besonhs mès importants e ignorats dera anma umana”, en virtut “de recéber era totalitat dera vida morau, intellectuau e espirituau enes mieis des quaus pren part de forma naturau”. D’aquiu qu’es relacions sociaus basades sonque ena economia, enes sòs, que determinen era condicion obrièra, qu’era coneish plan ben, siguen factors de destruccion des arraïtz, atau coma eth caumatge ei “eth desarraïtzament totau”, “de dusau poténcia”.

(DIARI SEGRE, 2 de mai de 2015)

Hè quauque dia acuelhíem, en Bossòst, era presentacion deth darrèr trabalh der istoriaire Josep Calvet damb eth nòm Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida, publicat recentament pera editoriau Milenio. Era òbra ei un rigorós estudi sus un des aspèctes mens tengudi en compde dera istòria recenta des nòstes contrades, a on i reverbère un des capítols mès tragics deth devier dera umanitat ath long des tempsi. Sonque peth Pirenèu de Lhèida passèren uns 4.000 judius que hugien dera barbàrie nazi, laguens deth grop mès nombrós d’entre 18.000 e 20.000 qu’arribèren a trauessar era longa terminèra pirenènca, cadun damb es vicissituds pròpries d’uns exiliats que comencen a arribar per Pònt de Rei en 1939, e intensifiquen eth sòn pas un an dempús damb eth govèrn collaboracionista de Petain, enquia 1943, quan era policia alemanda susvelhe era frontèra de forma estricta. Aguesta evasion a meritat eth rebrembe dera Deputacion en tot mercar es rotes des exiliats que, coma era alavetz mainadonha Paquita Sitzer e era sua familha acuelhudes en Les, trobèren ací refugi. Calvet cride era atencion sus eth desbrembe eneth quau an queigut aguesti sauvadors lèu toti anonims (destaque eth nòm de Samuel Sequerra) en favor des acaçadi, fòrça d’eri vengudi, tara Val, de Tolosa o Luishon. Eri conformen ua rason neishuda ar hiu dera autoritat deth patiment, que ja non podem menspredar: era anamnetica, era dera memòria e era justícia: des victimes e vençudi, dera preséncia sense ròstre deth testimòni qu’a vist era iniquitat.

(DIARI SEGRE, 18 d’abriu de 2015)

La capacitat de transformació d’un poble caracteritza també la manera de fer del seu govern, que no pot limitar-se a gestionar el que ja hi ha. Malgrat les enormes dificultats econòmiques que, a més, pateixen avui les administracions públiques, esdevenen encara més urgents l’esforç, la creativitat i el servei pel bé comú. Projectes com el de Bossòst, les rutes protectores, el primer en obtenir a l’Aran l’aval de la Generalitat a través del programa Viure al Poble Més, amb fons de la UE, volen contribuir a la millora integral del municipi, amb motiu de les ermites que envolten la població a mode de cinturó protector i donen identitat a Bossòst. La proposta serveix per gaudir dels racons amb encant i interès, com l’església romànica recentment declarada, tot seguint les rutes a peu, en bicicleta, en família, amb tres finalitats principals: la regeneració urbana, tan necessària; la promoció artística i cultural del patrimoni local; i, per tant, la dinamització turística i econòmica que ajuda a la prosperitat i l’ocupació dels seus habitants, perquè, en definitiva, es tracta d’això: de poder viure al poble el més dignament possible.

(Suplement AUÉ, del diari SEGRE, 28 de març de 2015)

Admiracion, amor, òdi, desir, gòi e tristesa son es sies passions primitives qu’eth pensador Descartes descriu en sòn tractat sus eres. Les ordène, les enumère e mos les aufrís coma passions der anma, dilhèu coma paradòxes entà un sistèma voludament racionau coma eth sòn. Se revèlen coma causes der èster racionau sense èster racionaus, coma “ahlama viua e pura”, coma “aqueri moviments que i a en nosati, en tant que non depenen deth pensament”, senon que “sonque apertien ath còs”. Era passion que cada dia sentem ena nòsta vida afectiva ei produsida per quauquarren extèrn, ei a díder, non volut, e a lòc ena confluéncia deth còs e er anma. Viuem era passion perque existís era accion. Quauquarren actue dehòra, encara que dilhèu configurat dejà pera nòsta fòrça imaginativa, que sentem laguens coma passion, inclinacion der anma ad aguesta facultat de sénter. Mès, coma hidar-se deth testimòni efimèr e cambiant des sentits o deth judici falaç dera imaginacion?, coma diderie eth madeish filosòf. ¿Coma hèr cas ad aguesti esperits excitats pera calor deth còr? ¿Ei desirabla ua vida que sonque admet er impuls temerari des sentits? Semble òbvia era responsa, mès tanpòc vau era esmenda ara totalitat, pr’amor qu’entath coneishement des causes ei de besonh emplegar toti es recorsi qu’auem ara man: er enteniment, era imaginacion, es sentits e e era memòria, atau coma reconeish Descartes. Alavetz, sonque (sonque…) ca endreçar-les, aguestes passions, enlumenar era confusion, esclarir era situacion, pr’amor que non sonque ei en jòc eth coneishement des causes, senon era virtut etica des òmes e es hemnes liures, ei a díder, deth sòn mau usatge o deth sòn bon govèrn. Totun, era natura umana ei “fèbla e dispause de pògues fòrces”, qu’ei coma acabe es meditacions metafisiques.

(DIARI SEGRE, 21 de març de 2015)

Er hèt de voler recuperar era politica qu’ei un des darrèri succèssi que mèrquen eth devier d’aguest cambi d’epòca, caracterizat, ath temps, per tota ua sòrta de cambis que van mès enlà dera soma agregada. Semblarie qu’era consolidacion democratica amiarie ara exigéncia de mès democràcia, era reaccion contra era quau se postule en forma d’involucion contrareformista. En aguesta dialectica se placen es transformacions vigentes, e damb eres tanben, aumens, ua reestructuracion deth panorama politic atau com l’auíem coneishut enquia ara, cants de sirèna includidi. Damb era perspectiva qu’apòrte eth pensament dauant dera accion espontanèa des òmes que viuen cada hèt com se siguesse nau e unic, era filosòfa d’origina judiua Hannah Arendt escriu dejà, enes ans 50 deth sègle passat (ara calor dera convulsion des guèrres e es totalitarismes), que “era pregunta peth sens dera politica e era desconfidança de cap a era son fòrça antigues”, aumens d’ençà dera epòca de Platon (s. V aC). Totun, eth sòn ei un pensament sus era accion, per mor dera quau mos èm presents damb es auti. Coma diderie Arendt, non sonque èm en món, senon que tanben i prenem part. Era responsa depenerà dera pluralitat que fonamente era madeisha politica, pr’amor qu’aguesta “tracte der hèt d’èster amassa e es uns damb es auti des diuèrsi”. Era politica non ei d’un òme, senon que brotoe en er “entre” es òmes (e hemnes) e, per tant, s’establís coma relacion. Mès ei tanben ambivaléncia, ja que “o ei dominacion o ei suenh dera existéncia”; en tot cas “començaue a on acabaue era preocupacion pera vida”, a on eth tracte damb es auti ei coma iguals “ena pluralitat dera agora”, ena “isegoria” d’Erodòt, coma “autentic contengut der èster-liure”, pr’amor qu’era libertat ei poder (re)començar, méter-mos, un còp mès, en marcha.

(DIARI SEGRE, 7 de març de 2015)

“Rebremba, òme, qu’ès povàs, e qu’ath povàs retornaràs”, ditz eth caperan ena imposicion des cendres as crestians, segontes mane era liturgia d’aguest dia (dimèrcles passat) que da pas ath periòde quaremau, en tot adméter d’autes formules se voletz mès doces e amables (“convertís-te e cre en Evangèli”). Simbèu dera condicion finita umana e signe de peniténcia e conversion, i reverbèren es paraules paganes deth Memento mori (“rebremba qu’ès un òme e que moriràs”), pronunciada peth servent qu’anaue darrèr des generaus ena desfilada dera victòria pes carrèrs dera antiga Roma entà qu’esvitèssen era temptadora supèrbia e poguessen préner consciéncia dera limitacion comuna ara rèsta des mortaus. Com se der arren venguèssem e ar arren tornèssem, er uman pèrd era innocéncia quan descurbís era sua soletat mortau, era sua existéncia virada tota era de cap tara insauvabla mòrt. Contra cèrta idèa estienuda respècte d’un infantilisme acusat, era crestiana ei ua des vides mens ingènues e mès conscientes dera finitud, sense era quau, ei clar, non a lòc era esperança de resurreccion, un impossible que sonque un diu pòt aufertar. Mès, mentretant, se non te n’auies percebut, cau que rebrembes, ò praube, qu’ès povàs, e non un povàs quinsevolh, senon eth que deven frut dera passion dera vida que s’ahlame e consumís enquia que s’amòrte e pren dejà forma de cendre. Un cendre que, s’encara demorèsse bèth dubte, s’aplique damb eth signe mortau dera crotz. Eth povàs ei era unica certesa qu’auem dera contingéncia singulara, pr’amor qu’era certesa ei delimitacion, discerniment o finitud; totun, discernir ei separar ua causa dera auta, establir limit, coma eth que i a entre èster o non èster, identitat que s’establís (aguesta ei era esperança) sus un hons infinit, preontologic, d’a on gessèrem e i (re)tornaram coma povàs transcendent.

(DIARI SEGRE, 21 de hereuèr de 2015)

Ara fin, eth Parlament de Catalonha a aprovat per 121 vòts a favor (CiU, ERC, PSC, PP, ICV e CUP) e 9 abstencions (C’s) era lei que regule eth regim especiau dera Val d’Aran, en tot actualizar e mielhorar era enquia ara vigenta de 1990. Ara fin, eth consens basic respècte dera nòrma s’a podut sauvar en darrèr moment, pr’amor qu’auesse estat incomprensible deishar ath marge d’aguest as socialistes catalans, referent d’Unitat d’Aran, er aute gran partit aranés. De hèt, aguest procès, motivat per un mandat estatutari, non s’entenerie, tanpòc, sense era aportacion deth sindic Paco Boya ath gran acòrd artenhut ena passada legislatura aranesa entre es fòrces representades en Conselh Generau, concretat en ua prepausa, sus era basa dera quau s’a elaborat era naua lei e que presentèren aguestes, eth 13 de junhsèga de 2009, ath govèrn dera Generalitat, coma rebrembèc ena sua intervencion eth deputat aranés Álex Moga, que li a dat eth darrèr impuls, damb era rèsta de ponents. Dempús de cèrtes vicissituds (legislatures catalanes que s’acaben en 2010 e 2012, defèctes de forma en reiniciar era tramitacion per miei d’ua iniciativa legislativa comarcau, eca.), era lei a podut veir era lum a trauèrs d’ua ponéncia conjunta, acordada, per tant, per toti es grops parlamentaris, a despièch des granes mancances pendentes de resòlver. Tara Val aguesta lei non dèishe d’èster eth sòn Estatut, com destaquèc eth deputat socialista Òscar Ordeig, pr’amor qu’en garantís era sua autonomia, renfortís era identitat culturau e era volentat politica des aranesi d’autogovernar-se e les motive, a compdar d’aué, a cercar eth modèl de finançament e er acòrd electorau, qu’ara non an podut èster, entà un mielhor servici as ciutadans e ues institucions mès transparentes, justes e, per tant, democratiques.

(DIARI SEGRE, 24 de gèr de 2015)

Er atemptat contra era redaccion dera revista Charlie Hebdo ei pur terrorisme, fanatisme violent, fonamentalisme sense hònts, integrisme desintegrador, manifèsta intolerància contra es boni valors republicans dera libertat, era igualtat e era fraternitat. Des d’un punt d’enguarda religiós, constitusís ua blasfèmia clamorosa eth mau usatge deth nòm d’un Diu e d’un profèta entà venjar-les d’ua satira emparada ena saludabla critica, en dret ara informacion e era libertat d’opinion. De hèt, non i a aufensa piri ne mès grana ath bon Diu qu’era aniquilacion deth frair, de quinsevolh frair. Per aquerò, aguest integrisme non a arren d’integrau, n’eth fonamentalisme que se’n derive se base en fonaments ne umans ne solids, perque s’an desprenut de quinsevolh critèri rasoable e etic. Ei vertat qu’es fonamentalismes non son exclusius d’ua religion o d’ua politica, e constitusissen, paradoxaument, ua expression modèrna en contra dera modernitat. Segontes era estudiosa Karen Armstrong, aguesti grops se caracterizen peth sòn refús ara democràcia, ath pluralisme, ara tolerància religiosa, ath manteniment dera patz, ara libertat d’expression o ara separacion dera Glèisa e er Estat. Es fanatismes que mos ocupen ara son restacadi damb er islam, deth quau admiri eth sòn sens adoratiu, e son tanben un afrontament contra aguesta confession, que, com a escrit eth filosòf Manuel Fraijó, se ve damb eth doble rèpte de hèr a compréner eth Coran non coma estricta Paraula de Diu senon coma Paraula der òme inspirada per Diu laguens dera sua contingéncia istorica, entà non préner aguesta paraula de forma acritica e rigida (per tant, petrificada), atau coma de separar er encastre profan deth sagrat, eth politic deth religiós, qu’esvite es pejors maus des regims teocratics, qu’ara fin son ua politizacion dera religion e, en revèrs de çò que didíem ena anterior columna, ua banalizacion d’aguesta per excès.

(DIARI SEGRE, 10 de gèr de 2015)

Eth cristianisme conten tostemp quauquarren d’excessiu, enquiath punt que se hè plan dificil païr un trocet dera sua vertat, mentre eth sòn procès de mondanizacion se presente imparable. Tot ei crestian, ei a díder, ja arren. Nadau, per exemple: tan excessiua pòt èster era encarnacion que l’auem amagat jos eth beròi mant d’un mistèri. Tan misteriós que se diluís ena banalitat dera vida: e tot ei hestiua felicitacion. Tanben eth vielh arrianisme pren forma en naues ramificacions que non reconeishen en Crist era condicion divina, coma ensenhèc, aguesta setmana, eth reportatge Déu, amb accent, de TV3. Mès, ei enes mistèris, inagotables, a on sauvam era nòsta fe, coma diderie Rahner, tà qui era encarnacion ei “eth cas irrepetiblament suprèm dera realizacion essenciau dera realitat umana”. Biblicament, eth Lògos se hèc carn (Rahner se decante peth tèrme òme; er originau grèc parle de sarx, ei a díder, carn). Diu deven carn. Non pas en un sens filosofic, coma còs en oposicion a anma, senon coma condicion reau dera persona: coma carn, coma creatura: er òme (o era hemna) ena sua concrecion absoluta: un òme de carn e uassi. Aguesta hemna ei era que Diu presente a Adam, que, en veder-la, exclame: “Aguesta òc qu’ei uas des mès uassi e carn dera mia carn!”. Coma Adam dauant d’Eva, atau mos sentem dauant d’aqueth que s’encarne en un mainatjon. E açò mos semble impossible, e per tant, o ac negam o ac reservam en mistèri: perque eth qu’ei Infinit se hè finit, coma un diu que va a mens. Alavetz, dilhèu mès qu’era grandesa, era majestat e era omnipoténcia, aquerò que mos agace de Diu ei era sua umiliacion, era sua impoténcia, era sua petitesa, era sua forma de hèr-se carn dera nòsta carn en èster d’un praube nenon que non a qui le pogue deféner.

(DIARI SEGRE, 27 de deseme de 2014)