Category: De lin e de lan

Dempús des mesi transcorrudi, d’ençà d’aqueth dia de junh, de rebrembe malastrat entà toti, en qué bramèc Garona, encara divisam bères maishines qu’estornegen es calhaus der arriu entà tornar tath lòc aquerò que, dilhèu, ja non poderà ocupar era madeisha plaça. Rebrembam, coma non, es moments vescudi peth desbordament dangerós, sustot es que le patiren de forma dirècta. Mès tanben auem presentes es prumères ores en qué comencèren a vier, en processon, aguesti aparelhs damb còth long e pas reposat enquia ua destinacion dilhèu desconeishuda tà fòrça d’eri damb er objectiu esforçat de gratar ua tèrra envadida peth descontrotlat element liquid. Semblen bèsties de hèr que sagen de hèr-se damb un pessic d’arriu, com aqueres que diden que i auec sus era tèrra abantes dera edat de hèr e dera edat der òme. Damb mès o mens eficàcia, quauqui des servicis e es infraestructues basics s’an restablit, com ei per toti coneishut, mès tanben demoren es herides dubèrtes, era natura cambiada e d’auti trabalhs que, damb ua gestion integrau e previsora, calerie hèr encara enes airaus e es òbres que, coma es camins agricòles, es pònts esbauçats e aqueres aigües libertines, dilhèu non son tan vedibles ne tar ensem des passants ne, encara mens, tà uns pressupòsti publics amendridi e afeblidi, en uns moments en qué optar per ua inversion en un lòc o en un aute, sense adméter resultats inclusius, pòt arténher era categoria d’un ahèr damb repercussions territoriaus inimaginables hè pògui ans entà darrèr. Tot ac voleríem apariar dejà, mès eth temps passe e encara s’i a d’amasegar tà re.hèr aumens çò qu’ei ara pendent. Qu’era urgéncia des prumèri moments non mos hèsque a desbrembar çò d’important tostemp.  

(DIARI SEGRE, 22 de hereuèr de 2014)

Unitat d’Aran ven d’encetar ua campanha damb eth lèma Èm Aran! Ne vegueria, ne comarca entà reivindicar era singularitat dera Val d’Aran, que constitusís ua “entitat territoriau singular laguens de Catalonha”, segontes era definicion ja recurrenta der Estatut d’Autonomia. Hè quauqui dies, hadíem referéncia ací as risqui as quaus ei sosmetuda era autonomia aranesa per part des podèrs publics superiors, per miei dera tramitacion dera lei de govèrns locaus, possada peth govèrn catalan. Non ei mens cèrt qu’es moments actuaus, d’efervescéncia nacionalista, tanpòc conviden ar optimisme, pr’amor qu’era nòsta situacion de país petit o ben demore dirèctament desbrembada o ben, dilhèu piri, ei subjècta a ua utilizacion de part pes interèssi en luta. Pr’amor d’açò, ère de besonh un tòc d’atencion entà deféner çò que credem ei just, açò ei: qu’Aran non pòt èster equiparat a ua comarca mès, ne, per tant, pòt préner part de cap de vegueria o division territoriau que non sigue era pròpria, non pas per rasons metafisiques, senon per rasons estrictament politiques, en melhor sens possible. Aran emergís, non pas per isolament, senon per reconeishement federalizant (mès enlà d’eth); non pas a compdar d’uns drets pre-existents, pre-politics e ancestraus (encara que dilhèu n’abusam massa), senon coma comunautat politica formada per ciutadans e ciutadanes, ei a díder, per òmes e hemnes liures e iguals, qu’exercissen, ara e ací, er autogovèrn en orizon dera igualtat intrinsèca ara politica e era autonomia derivada dera equivaléncia des sòns membres, que remitís non tant a ua identitat essenciau coma a ua pluralitat foncionau, pragmatica e activa. Aguest ei, aumens, er ideau (sense eth quau era politica deven escura societat administrada) qu’a de perméter eth retorn dera ciutadania coma era sua pèira angulara. 

(DIARI SEGRE, 8 de hereuèr de 2014)

Ua des caracteristiques d’aguesta epòca qu’apèren “postmodernitat” ei eth sòn estat de crisi permanent, que coïncidís damb un sègle XX convulsat e afectat per guèrres mondiaus (enguan se’n commemòre era prumèra), guèrres fratricides (coma era espanhòla), massacres, hame, recessions… Era lista ei massa longa, en uns moments en qué cau regretar ua guèrra sagnanta en Síria, sense desbrembar era mala sòrt ara quau auem deishat es païsi dera Africa e persistís en China un sistèma qu’a prenut çò de piri deth capitalisme (es desigualtats dera desregulacion) e çò de piri deth comunisme (era dictadura, era casta, era manca de libertats). Per citar sonque quauqui des exemples actuaus. Era crisi qu’ara referenciam non ei pas nauèra. A gahat totun d’autes dimensions. Pensaires dera causa hè decades qu’en parlen quan analisen er esperit epocau. En tot reconéisher-la, aguesta crisi, en un escrit de 1958, María Zambrano afirme en prològ dera edicion de 1987: “La crisis de Occidente ya no ha lugar apenas. No hay crisis, lo que hay más que nunca es orfandad. Oscuros dioses han tomado el lugar de la luminosa claridad, aquella que se presentaba ofreciendo a la historia, al mundo, como el cumplimiento, el término de la historia sacrificial”. Quan se pèrd un sens incondicionau dera existéncia, es dius escurs aquerissen formes diuèrses, escindidi deth món fisic e dera persona qu’i demore, qu’an era sua arraïtz enes valors pecuniaris dera economia neishuda a finaus deth sègle XIX e principis deth XX, a saber: eth diu mercat que règne un sistèma basat ena obsession peth creishement, era produccion coma extraccion ilimitada e eth trabalh coma explotacion laborau (damb pòga ofèrta e mès precària), mutadi enes naui dius dera “productivitat” e era “competitivitat”, que sònen tan ben en quinsevolh discurs de Davos, vertat? 

(DIARI SEGRE, 25 de gèr de 2014)

Es esperances incomplides d’arioan, limitades peth realisme deth moment, voleríem provocar-les un còp mès en nau cicle que comence. Un saut mès entath bon e planvolut desir de mielhora. Mos organizam era vida laguens d’aguest temps e d’aguest espaci, que conformen era realitat totau qu’ei era Istòria. E aguesta se mos aufrís inacabada, dubèrta ena sua estructura, se se pòt díder atau, mès dubèrta autant ara nòsta petita istòria, ara nòsta libertat, ara nòsta volentat de persutar-i, maugrat tot. Mès es nòstes inquietuds petitburgeses (guaire hè que non enteníem aguesta paraulòta!) non son arren se les comparam damb era immensa misèria, damb era desigualtat sociau creishenta, constanta e ressonanta (atau mos en da fe quauque diari, enes darrèri dies), damb era iniquitat dera massa desbrembada, desmembrada e indiferenciada, damb eth dolor pregon d’aqueth qu’auem ath costat e non le sabem percéber ena sua proximitat. “Com va?”, li preguntam damb un automatisme protocolari, de salutacion cortesa e abituau (retorica, se ditz), com tanben n’ei era responsa: “Vau hènt, en tot resistir”. Resistir, resistir… Era paraula se grave ena tèsta pendent uns segons d’estordiment. Dilhèu ací s’amague er enigma vitau: resistir en limit, en aqueth mentretant de viatges etèrn. Non i a mès secrèt, com sajar un aute saut de cap tara istòria inacabada…, mentre, entre hèstes e vrèspes, Nadaus e Reis, retròbes, guarda-le!, er arridolet ample e generós, d’alegria sincèra, d’un mainatge, erós damb lèu arren, un petit gèst, que rebrembe, ath delà des pegaries materiaus e supèrflues damb es quaus l’agaçam, era revolucion de veir es causes d’ua forma naua, mès simpla e tanplan amorosa.

(DIARI SEGRE, 11 de gèr de 2014)

Dilhèu ei frut deth desapassionament politic, dera mauhidança generau, der hartament ciutadan de cap ar actuau sistèma, quan es prioritats son ues autes, mès basiques e ineludibles, as qu’eth madeish sistèma non da es responses justes e avientes. Dempús d’agres discussions e debats enconadi sus era organizacion territoriau en tempsi non guaire londans, aguest semble ara un ahèr menor dauant deth nomentat procès entara consulta. Unitat d’Aran ven de formalizar, aguesta setmana, un prec, en plen deth Conselh Generau, entà qu’es institucions catalanes respècten era votz singulara e diferenciada deth “pòble aranés”, damb lengua, cultura e autogovèrn pròpris, en tot preservar-ne era sua identitat e era sua volentat liura d’union pactada ath long dera istòria. Mentretant, a passat desapercebuda era aprobacion deth projècte de lei de govèrns locaus, que recupère era implantacion des vegueries coma forma basica d’organizacion territoriau amassa damb es municipis e es comarques. Aran, “entitat territoriau singulara” (article 11 der Estatut), sonque merite ua mencion ena disposicion addicionau quatau, limitada ara sua forma de govèrn, en tot obviar eth mandat dera vigenta lei de regim especiau entà qu’era Val non demore includida en cap de division territoriau que non sigue era madeisha. Era naua norma afirme que cada comarca –e Aran n’ei considerada ua mès, malurosament– “a de formar part intègrament d’ua vegueria”, sense establir cap d’excepcion, sense dilhèu enténer, tant enes govèrns coma mès enlà d’eri e deth tèxte que mos ocupe, qu’eth nòste, jos principi de subsidiarietat, non ei un cas de quintacolumnisme espanholista ne de numantisme irredempt, senon motiu de pura e simpla reconeishença de qu’era singularitat ei diversitat, aquera que tanben sauve era Catalonha actuau.

(DIARI SEGRE, 28 de deseme de 2013)

Era pregunta, melhor dit, es dues preguntes entà ua “consulta”, pactades per CiU, ERC, ICV-EUiA e CUP, an agut era unica responsa deth “non” previsible de Rajoy, coma nau punt culminant d’aguesta escalada de confrontacion, que semble autocomplir era profecia anonciada de forma crudenta peth simpòsi dera polemica, de títol maniquèu e reduccionista (“Espanha contra Catalonha”). Entre era “unilateralitat” pressada d’uns e era paret “constitucionau” que lhèuen es auti, er estatut territoriau catalan, que cau cambiar e reformar pregonament, torne a èster motiu de relevància publica, mentre cau tier en compde qu’era urgéncia sociau, laborau e economica non dèishe de tustar ena pòrta. Sense cap acòrd prèvi damb es institucions legitimes der Estat, arribe un nau acòrd intèrn entre representants autant de legitims e desirat per ua part significativa dera societat civil, que, tot ac cau díder, compde damb un supòrt menor der artenhut peth malaguanhat Estatut de 2006, er hantauma deth quau encara subrevòle era nòsta politica. Ua causa ei clara dempús de mesi de debat exclusiu ar entorn deth qué e eth quan: auem ath dauant un nau an de “procès” (ua eternitat en politica) damb data limit, a 9 de noveme, que pòt acabar coma dia probable de naues eleccions, se non i auesse un improbable cambi d’opinion en govèrn centrau. Alavetz, tà a on vam? E qué passe damb Aran? Era Val, territòri singular, torne a quèir en desbrembe deth procès, ja que, metudi en ahèr, poderie devier subjècte d’ua tresau question sus eth sòn estatut respècte d’aquera naua situacion. Es “preguntes” mos genèren mès preguntes, frut dera complexitat deth moment.

(DIARI SEGRE, 14 de deseme de 2013)

Cada año, por estas fechas, recordamos con pesar la muerte de Ignacio Ellacuría y sus compañeros jesuitas, asesinados, junto con su ama de llaves y la hija de ésta, por el Ejército salvadoreño. Son, con Monseñor Romero (San Romero de América), víctima caída en 1980, y tantos otros, mártires del siglo XX, que han perecido por defender, a la luz del Evangelio, la causa de los pobres y los excludios contra la opresión y toda suerte de injusticia. El 16 de noviembre (día en que escribo este artículo) se cumplieron 24 años.

Desde entonces, se inicia lo que se ha venido en llamar la “tercera Ilustración”, que pone en crisis, resituándola, a la Teología de la Liberación (TL), en palabras del jesuita Víctor Codina. La casualidad quiere que vengan a mis manos este libro de Codina, Una Iglesia nazarena. Teología desde los insignificantes (Sal Terrae, 2010), sobre Nazaret en clave teológica, ese lugar donde se enraíza el misterio de Jesús, y uno más reciente y breve de Nicolás Castellanos, Resistencia, profecía y utopía en la Iglesia hoy (Herder-Religión Digital Libros, 2012), escritos ambos antes de la elección del papa Francisco, ambos muy proféticos a la hora de plantear la Iglesia que defiende el actual pontífice.

La TL es hija de una tierra, América Latina, y un contexto, injusto y opresor, que lega a la humanidad una “nueva iluminación teológica”. No la podríamos entender, sin embargo, sin la audacia del italiano Juan XXIII, que, un mes antes de la inauguración del Concilio Vaticano II, afirma: “Frente a los países subdesarrollados, la Iglesia se presenta tal como es y quiere ser: la Iglesia de todos y, particularmente, la Iglesia de los pobres”. Declaración utópica que revive con vigor el actual padre Francisco, venido de Argentina, cuya pastoral, a su vez, sería seguramente inconcebible sin el espíritu ni la viva herencia de esta teología.

Incluso, el emérito Benedicto XVI asegura, en el discurso inaugural de la V Conferencia General del Episcopado Latinoamericano y del Caribe, reunida en Aparecida en 2007, que “la opción preferencial por los pobres está implícita en la fe cristológica en aquel Dios que se ha hecho pobre por nosotros, para enriquecernos con su pobreza (cf. 2 Co 8, 9)”. Los pobres, los “insignificantes”, pasan a ser, por tanto, “sujeto eclesial”, según la expresión del teólogo catalán residente en Bolivia, de quienes destaca la fe ligada a la vida, el reencuentro con María (mujer del pueblo, campesina, “insignificante” donde las haya) y los sacramentales (sacramentos iniciáticos del Reino de Dios), donde va actuando con dinamismo el Espíritu, tan invocado por las obras que comentamos.

“El Espíritu nos ronda y nos llama a la utopía final de plenitud”, proclama Nicolás Castellanos (religioso y exobispo de Palencia, residente también en Bolivia), para quien “la utopía se halla más allá de la historia, pero mueve la historia”. Tanto es así que lo que define un proyecto “es el espíritu, la mística, el desde donde pensamos, vivimos, celebramos la vida”. El lugar es evidente: Nazaret (Codina); y el camino: la resistencia (Castellanos), que pide “humilidad, amor, diálogo, escucha, valentía, coraje, discernimiento, oración, saber vivir a la intemperie”.

La Iglesia se hace así peregrina, es decir, misionera. De ahí que Codina reivindique el decreto Ad Gentes (1965) a favor de una pedagogía misionera peculiar para dar testimonio de vida, practicar el diálogo cultural, la solidaridad y la caridad, sobre todo con los pobres y afligidos. No en vano, “la mediación práctica, o praxis, es el término final de toda teología de la liberación”, porque “nace de la práctica y desemboca en una nueva práctica transformadora de la realidad” (Codina). La TL “es uno de los instrumentos del Espíritu Santo para renovar y promover el movimiento profético en la sociedad y en la Iglesia” (Castellanos). En suma, como recalca el autor de Una Iglesia nazarena, a través de una expresión que ha hecho fortuna, “se trata no sólo de hacerse cargo de la realidad, sino de encargarse de la realidad y de cargar con la realidad, como decía Ellacuría”.

(Artículo publicado en ARAN NAU, diciembre de 2013, para la FUNDACIÓN SISCOARAN)

Es bromes arribèren viste tà arrapar-se as tucs e bòsqui des montanhes abituades ad aguest saile, e era val demorèc en un estat de doça letargia, entutada ena esperança deth temps propici que torne a començar. Eres, que son de casa, s’escampilhen pes cornèrs e ribères deth sòn entramat, mentre es auets que tòquen eth cèu vestissen eth bromilhon grisós que, en ensem, vedem compacte e topit coma eth tet que curbís era anma estalimòrta. Non passe, de hèt, guaire mès temps e ja buhe un heired persistent que lèu dèishe quèir es lèrmes esponjoses d’ua nhèu auançada a sa sason. Tardiues sigueren era passada primauèra; d’ora tornen a ocupar, tanben pressades, eth lòc qu’abandonèren damb eth bronit dera aigua sauvatja enjós. Non èm pro conscients qu’eres mos an impedit degustar un glop de bona tardoada, acaçada dejà per calors estonantes ara debuta. Fenomèns succedidi sense fin ena finitud d’un paisatge virat tora nordica abitud. Es flòcs s’acantièren e l’emblanquilhen. Sonque despunte eth verticalisme desafiant d’uns campanaus qu’an per losat un capuchon nere e esguitlent, liure e resistent ara blanca invasion. Era demora deth principi se transforme en activa rotina toristica, mentre era geladiua assolide era hita que dam per guanhada. E alavetz, quan eth cromatisme uniforme semblaue definitiu, trauessam eth tunèl deth paisatge e descurbim que d’auti parçans, coma aguesti tanplan misteriosi deth Prepirenèu e eth Pirenèu sud, se revèlen encara vius (o vius d’ua auta forma), marronosi e ludents de solei transparent, en tot persutar en sentiment dera nostàlgia de çò que, enguan, de moment, non a estat ena val, perque s’i amague ath dejós e gelós dera guardada impertinenta dera istòria estornejada peth temps, tostemp eth temps. 

(DIARI SEGRE, 30 de noveme de 2013)

Madrid ei ua vila damb nèrvi, de dia e de net. Es carrèrs centrics, victimes dera lordèra apilerada aguesti dies, dèishen passar, damb dificultats, era gent de diuèrsa procedéncia que va e ven deth caplòc espanhòl, damb aqueth punt caotic provocat pes veïculs estressadi ara caça der asfalt e deth temps que passe. Quina grana ciutat entà un ajuntament (e un modèl politic) endeutat e metut en question peth sòn triomfalisme uet! En hons, eth problèma d’Espanha e Catalonha qu’ei eth madeish: eth collaps d’un sistèma politic e economic que genère hartament, dilhèu ja resignacion, en tot cas besonh de cambi pregon peth camin dera justícia e era dignitat. Eth visitaire pròve Madrid damb eth gust d’un esdejuar damb chicolate e pòrres e un dinar de tauèrna a un prètz rasonable, en un ambient lèu lèu familiar, mès improbable ena Barcelona cool, mediterranèa, toristica, damb d’auti atractius, en fin dispariona. Damb aquera energia doça començàuem era dimenjada, abantes de participar ena conferéncia politica deth PSOE. I anaua damb mauhidança, mès i é vist un dinamisme esperançat, aqueth nèrvi civic, enes qu’i an prenut part en profit d’ua alternativa renauida, d’esquèrra, possibla, a compdar d’ua experiéncia d’encèrts e conquistes sociaus e, autant, de tòrts incomprensibles enes sòns ans de govèrn. En acabar, tornam tath centre, hèm un mòs ena plaça de Lavapiés, a on s’amassen nauvengudi e ròstres desemparadi pes injustícies, e auançada era net excentrica, descurbim, apròp de Sol, ua libraria dubèrta damb tresaurs ben sauvadi dera literatura espanhòla e eth pensament universau. Mo’n vam tath lhet estornejadi, mès acompanhadi de Gracián, Dilthey e un corròp de presocratics, que, per miei dera sua agudesa critica, mos ensenhen era complexitat d’aguest món incèrt.

(DIARI SEGRE, 16 de noveme de 2013)

Catalunya exerceix el seu autogovern a través de l’Estatut i la Constitució, que reconeix i garanteix el principi d’autonomia a les “nacionalitats i regions” que integren l’Espanya plural. La Generalitat, de fet, té àmplies competències en matèries bàsiques com la salut i l’educació. Per tant, no partim de zero.

En conseqüència, és un error plantejar el dret d’autodeterminació de forma absoluta (i encara més reduir la democràcia, que implica diàleg, intermediació i deliberació, a simple plebiscit) com si Catalunya patís una situació d’opressió nacional o, si més no, com si el país no disposés d’institucions pròpies. Quan Aran faci també el pas, haurà de parlar abans amb la Generalitat, com és obvi, ja que la Vall exerceix el seu autogovern per mitjà de l’Estatut (article 11). O el que li demanem a l’Aran no ho cal per a Catalunya?

Sigui com sigui, són els catalans i les catalanes sofrents per causa de les injustícies i les desigualtats així com, per tant, de les conseqüències del neoliberalisme nostrat, el dèficit d’infraestructures i la manca de finançament de les competències esmentades, les que requereixen un gran Pacte Social i Democràtic, de regeneració democràtica i reforma social i econòmica, amb instruments com la millora del sistema de finançament i l’anomenat dret a decidir, sobre la base del diàleg i l’acord a què obliga la raó democràtica i el pacte constitucional (al qual, per cert, està concernida, en primeríssim lloc, l’Administració General de l’Estat amb el deure de garantir l’exercici de l’autonomia, no pas amb ofensives recentralitzadores contràries a aquest pacte fundacional). Per tant, ni el govern central ni el govern català no poden defugir la seva responsabilitat per arribar, abans, a un acord polític. De què servirà arribar al Congrés amb una proposta unilateral, sense cap acord previ?

Per això, sembla raonable el posicionament del PSC davant aquest atzucac, mentre crida l’atenció la fugida endavant de Mas-Junqueras, així com la greu irresponsabilitat del PP en aquest procés, que ni escolta ni vol escoltar el clam de la ciutadania de Catalunya. Tanmateix, si volem evitar els errors del procés estatutari i malgrat la malaguanyada sentència constitucional, la sortida només vindrà de nou de la mà del diàleg i l’entesa. No es pot entendre la política democràtica d’una alta manera.

El PSOE, possible alternativa al govern espanyol, ha mogut fitxa en proposar una reforma constitucional d’orientació federal, impensable fa quatre dies. Resta per veure què són capaces d’oferir la resta de forces polítiques, a banda del seu enrocament obstruccionista i ineficaç.