Precària paraula

Suspren fòrça era seguretat damb era quau parlen politics, analistes e diuèrsi actors dera vida mediatica e sociau. Mos shaute pontificar, exercir catedra, crear e impartir doctrina, assetiar es bases d’ua naua vertat revelada ar òme deth carrèr que demore ena tenèbra. E, totun, tot ei tan inestable… Tan precària ei era nòsta paraula com era actuau societat trepidanta. Campi tà darrèr, e aquerò qu’ei escrit me semble hloish. Opinions facilament rebatibles, pòc matisades, qu’ara dilhèu ne compartisqui (damb jo madeish) o, aumens, argumentaria d’ua auta forma. En acabar un article, mos estabornim en dubte e era incertitud per mor des afirmacions que tan alègrament auem deishat inscrites damb aur ludent, naut enlà dera signatura, perque, clar, çò que compde ei “mia” paraula. E era der aute? Passe alavetz que te tròbe e gause plaçar-la ara lum d’ua auta sensibilitat, d’un aute fenomèn que la revire o la cambie dirèctament, perque era paraula balhe un lòc ath món, bastís un temple ena tèrra deformada dera indiferéncia. Era paraula ei sagrada, mès aguesta condicion compòrte tanben un risc. Totun, Calvin, inquisidor dera Reforma que non tolère ua auta opinion que non sigue era sua, ère considerat “ministre dera paraula sagrada”, com rebrembe Stefan Zweig ena òbra Castellio contra Calvino, de lenguatge viu e vèrb fluïd. Castellio, bric parion a un predicador segur d’eth madeish, desafièc ara “autoritat” tiranica, sustot dauant era crema der “eretge” Servet. Aguest cas devenguec detonant d’aquera luta a vida o mòrt, aquiu a on ara se da eth jòc dera critica vista coma simpla divergéncia o coma pur delicte d’Estat (pròpri o com volgatz), en moment de besonh entà deféner era libertat espirituau contra eth tutelatge qu’exercís eth pensament unic.

(DIARI SEGRE, 12 de gèr de 2013)

Aran 2013

Es auguri des italians entàs boni desirs qu’entenem en aguesti dies de Nadau e Cap d’An, en lengües coneishudes e propères, an arraïtz enes auguris des auantpassats dera antiguitat classica quan aqueri èren presagis extrèti deth vòl e eth cant des audèths e de d’auti signes. Fòrça son es exemples, mès se gaham era Odissèa, a on comence tot, trobaram a Teoclimen, “figura divina”, que “profetize damb tota franquesa” e “arren non amague”. En cant XVII, en dia cabdau en qué Ulisses entre en sòn palai dempús de vint ans d’abséncia, revèle a Penelòpe: “Sabi qu’Ulisses ja se tròbe ena sua tèrra patèrna […]. “Ère aqueth eth sens der audèth que vedí”. Mès tà dauant, era hemna assegure que s’eth tornèsse “castigarie lèu, damb er hilh, er abús d’aguesti òmes” (es sòns cortejaires). En díder açò, esternude fòrt Telemac, “e era casa retronic de forma terribla”. Penelòpe arric. Enténer un esternut en moment d’expressar un desir ère signe favorable entath sòn compliment. Ei vertat qu’es senhaus que vedem ara non permeten liéger es boni auguris que voleríem entà 2013. Er Ulisses dera bonança non acabe d’arribar, e ena nòsta tèrra, auem vist en pòc de temps anoncis que tanpòc conviden ar optimisme, com es mesures d’ERO e barrament temporau de Paradors, pèça clau deth desvolopament toristic, o era aprupta decision contra era residéncia de Les, sense aufrir ua alternativa viabla. Per contra, auram en 2013 ua tripla efemeride dera quau haram rebrembança: es 800 ans dera batalha de Murèth, es 700 d’Era Querimònia e es 500 ans deth Tractat deth Plan d’Arrem. Ja qu’eth present ei com ei, serie desirable, aumens, qu’aguesta commemoracion non demorèsse en passat e convidèsse a predar-se per un futur de progrès equitatiu e cooperacion entre es pòbles. Auguri!

(DIARI SEGRE, 29 de deseme de 2012)

Èm escòla

Cada epòca se plantege tot soent eth sòn prètzhèt de renovacion, dempús d’arribar a moments critics de decadéncia. Ara semble que mos i trobam, en aguest punt de non retorn. Eth cambi pòt èster a piri, e malurosament non en manquen, d’exemples fòrça viatges tragics. Mès era renovacion que cau ven d’un impuls de cap tara plenitud d’ua viuença collectiva bona, a on era fòrça imperativa morau se botge per ua accion liberadora (Edmund Husserl). Mès non i aurà renovacion culturau sense (bona) educacion. Mès enlà des frivolitats e era irresponsabilitat d’un ministre, era escòla se tròbe tanben dauant d’aguest nau e vielh rèpte. Non sò mèstre ne pair, sonque formi part dera prumèra generacion que comencèc a estudiar damb eth modèl dera ESO, mès era educacion se transcendís e permet reconéisher-mos damb eth eth crit de toti “èm escòla”. Ua escòla publica e fòrta, integradora e de qualitat, damb immersion lingüistica e plurilingüisme. Non a neishut entà formar patriòtes catalans, aranesi o espanhòls, senon entà educar a ciutadans liures e iguals, damb critèri e coneishement. Esvitem qu’er ensenhament sigue “patrimòni de classe”, com constataue eth politic Fermando de los Ríos, òme renovador e parent londan deth fondador dera auançada Institución Libre de Enseñanza, e trabalhem tà qu’era persona, era persona “plea e possibla”, era mielhor persona que pogam èster, sigue eth punt de partida e eth punt d’arribada entara educacion, eth mandat prumèr dera quau ei “refinar era sensibilitat e predispausar atau er esperit favorable ara comprenença e era simpatia, perque sensibilizar ei crear interès, agranir er encastre dera curiositat, estimar era interpretacion e non arturar-mos en un plan primari e immediat”.

(DIARI SEGRE, 15 de deseme de 2012)

Temps d’advent (i justícia)

Ahir va ser Diumenge II d’Advent, temps propici per, malgrat l’adversitat, « treure’s el vestit de dol i d’aflicció », com diu Baruc, i « aplanar el camí » per a una nova època de confiança i compromís, com repeteix Lluc, recordant Isaïes. I de fer-ho, tot plegat, « carregats d’aquells fruits de justícia », en paraules de sant Pau als cristians de Filips.

La justícia és el mandat inexcusable per al poble d’Israel que recorre la història de la seva Aliança. La lectura de Baruc acaba convidant a l’esperança perquè « Déu guiarà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria », amb la seva « justícia » i « misericòrdia », en l’escaient traducció castellana. Llavors sí, « el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu ».

Nau país

Es prumères nhèus qu’an queigut ena Val pinten eth paisatge d’un país damb mès coratge tà afrontar era sason que comence, maugrat es adversitats actuaus en larèrs e empreses, dessús d’amics e coneishuts. Era nhèu que, en aquera societat agrària d’alavetz, possaue ar embarradon dempús des trabalhs der ostiu, ara, en parçan toristic, deven doça pluja de coton, pluja que suavize era tèrra seca pera recession shordanta. Pòt semblar manna deth cèu, mès aumens ahisque tar auanç. Manque contunhar, de vertat, eth debat tà qu’eth país consolide, dilhèu damb nau public, era economia der iuèrn e es sectors que ja foncionen, e apòste, de vertat, per d’auti encastres e d’autes formes de progrès, s’ei qu’encara existís eth progrès, entà que d’autes sasons dèishen de passar per incompareishença. Subergessen, com pòden, iniciatives, privades e publiques, en aquera direccion. Pòc a pòc, quan tot mos prèsse. Demoram encara era vision integrau, eth projècte globau. Me sabi. Tot a cambiat. Damb era nhèu d’aguesti dies, a arribat tanben un nau país, com didie eth lèma damb eth quau se presentaue ERC enes darrères eleccions tath Parlament. Ei era vertadèra guanhadora en aguesta Catalonha mès plurau e complèxa, a on, de forma paradoxau, e damb un PSC encara estordit, es aventures de CiU en Mar Ròi li an dat ales, mentre en Aran, un PP creishut a servit tà frenar era desobediéncia as Taules dera Lei constitucionau. En aguest mentretant qu’ei era vida (sustot politica), de nhèu e desèrt, cau tornar a cóser aquerò que s’a esparrecat entà qu’eth nau país, includit Aran damb es sòns ahèrs pendents (nau estatus, finançament, supòrt ara economia locau), non sigue encara piri qu’eth qu’auem deishat darrèr.

(DIARI SEGRE, 1 de deseme de 2012)

Ernest Lluch, el llegat del futur

Avui, en aquest temps de retrocessos socials, són més vius que mai el record i el llegat d’Ernest Lluch, a dotze anys del seu assassinat. Lluch, home de pau, fou el ministre impulsor de la sanitat pública i universal. Referents com ell ens fan comprometre amb els valors i el projecte del socialisme català. No en va, la seu d’Unitat d’Aran rep el nom de l’Ernest. Avui, malgrat tot i tots els elements que ens poden anar en contra i, pitjor, a desgrat d’una societat més justa i lliure, em sento, precisament, més interpel·lat amb la causa que encarna, tal com ens la va ensenyar a través del seu conegut manuscrit:

El socialisme és potser la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-lo no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina ben feta i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar.

Col·lectivament hem de maldar per a que els flagells i causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar si es tenen condicions i ganes. Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora.  Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres però mirant tot el planeta que volem conservar perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

Ernest Lluch i Martín (2 de gener de 1999)

#14N

Era grèva generau deth 14 de noveme, damb mès manifestacions que seguiment entà paralisar era ja arturada activitat economica (hèr grèva semble ua redondància en tempsi de caumatge e precarietat laborau), a servit, aumens, entà méter dessús dera taula deth debat politic era agassanta situacion sociau que viuem (o auem de resistir). Venguíem ja d’uns dies de convulsion pes conseqüéncies tragiques dera cobdícia dera banca damb es impagaments des ipotèques, mentre er Estat a d’assomir, en forma de deute sobiran, eth deute contrèt pes bancs damb es creditors deth nòrd. Un desproposit. Cau rebrembar qu’es dretes mos prometeren que, en arténher eth podèr, tot anarie plan ben, qu’auríem un país mielhor e mès urós, perque damb eres, s’aurie restablit era confidança des mercats e es inversors. Totun, aué i a mès recession. Eth contèxte a estat e ei encara advèrs. Mès era via d’estofar eth sector public, mentre eth privat ei lèu enfonsat, ei contraprodusenta, perque ara vista son es resultats tara economia deth país. Quan eth problèma non ei era despena sociau, senon era manca d’ingrèssi (provenenti abantes deth boom immobiliari), dilhèu serie bon prebotjar ua fiscalitat mès justa, combàter mès fermament eth frau fiscau, dar facilitat as petites empreses e as autonòms, negociar damb Espanha e Euròpa un aute modèl de desvolopament, fòrça mès basat ena inversion publica (eficienta e sostenibla) e era reactivacion deth consum (responsable) intèrn, com a tornat a deféner eth reescuelhut president Obama. Reformes possibles que dilhèu ajudarien a encarar eth malur. Dilhèu… Totun, encara se sage de desplaçar era promesa d’ua felicitat complèta entara arcàdia dera miraculosa independéncia. Mès non i a bandèra pro grana que pogue amagar tanta injustícia.

(DIARI SEGRE, 17 de noveme de 2012)

El dolor de lo injusto

Los datos, múltiples y diversos, en cualquier caso abrumadores, que vamos conociendo en las últimas semanas reflejan la dramática situación social en nuestro entorno. Los servicios sociales, muchas veces desbordados, y organizaciones como Cáritas y la Cruz Roja han intensificado su actividad al servicio de los que más sufren la pérdida de la protección laboral y social, en unos momentos de duros e inusitados recortes que dejan en los huesos al ya depauperado Estado de bienestar, hasta el punto que España, y con ella Cataluña, es hoy el país con mayores desigualdades dentro de la Unión Europea, según un informe reciente del Eurostat.

La fractura social está servida, y cuantificada: 7,5 son los puntos proporcionales que separan los hogares con mayores ingresos de los que a duras penas llegan a fin de mes, cuando la media de la UE es de 5,7. La cara amarga de la desigualdad creciente es una pobreza aguda. O sea que los pobres son más, y más pobres. El 22 % de la población, dos puntos más en tan sólo un año, se encuentra en esta situación. Otra cifra: sólo en Cataluña, 1,5 millones de personas llegan a pasar hambre, según datos del Banco de Alimentos, otra institución trabajando por los más vulnerables, para los que la Cruz Roja acaba de lanzar su primer llamamiento de ayuda en nuestro país.

Esta entidad y Cáritas acaban de activar un programa para ayudar a las familias con dificultades para sufragar los gastos de los comedores escolares, cuando las administraciones no cubren todos los casos. Ante éstos, surge con facilidad la caricatura socializada de los inmigrantes empobrecidos o, peor, subvencionados. Pero lo cierto es que la crisis no entiende de procedencias y todas las organizaciones sociales constatan hoy un aumento considerable de ciudadanos y familias pobres claramente autóctonos. También aquí lo corrobora Cáritas Parroquial de Vielha, que lleva a cabo una ingente tarea en coordinación con los servicios sociales araneses en todo el Valle. Además, la vulnerabilidad tiene cada vez un perfil más joven.

Podríamos continuar exponiendo unos datos que no dejan de abrumarnos y que, en efecto, ejemplifican una desigualdad intolerable a todas luces. En el fondo subyace, y ya que de pensamiento tratamos, una experiencia de injusticia interpelante. De hecho, de ésta cabría esperar una propuesta de justicia (la mayor de las virtudes, según Aristóteles), no sólo desde el punto de vista de la distribución de la riqueza (que por definición se encuentra en pocas manos), como ha venido siendo norma general en las sociedades avanzadas, en especial la europea.

Es tiempo de formular también un nuevo, y ya viejo, sentido de la justicia: como construcción del bien común (santo Tomás) y como una forma de relacionarse con el Otro, como dirían los pensadores judíos, en el marco de una “civilización de la austeridad” (Jon Sobrino e Ignacio Ellacuría) y de “un sistema equitativo de cooperación a lo largo del tiempo donde los que participan se conciben como ciudadanos libres e iguales” (John Rawls), teniendo bien presente que, eso sí, el que sufre la injusticia no sólo pide “ejemplaridad pública” (Javier Gomá), sino también una mayor “responsabilidad” de sus gobernantes (Manuel Cruz). Es decir, exige sobre todo respuestas (Luis Villoro). La respuesta necesaria ante el dolor de lo injusto.

(Publicado en ARAN NAU para la FUNDACIÓN SISCOARAN)

Economia sociau

Entretengudi com èm damb eth debat qualificat d’identitari (encara qu’a fòrça implicacions economiques) e mentre demanam, tanben tà Aran (per qué non?), un referèndum tà “decidir eth futur” collectiu (tota ua paradòxa, se hèm autocritica, entà un país, Catalonha, que non a estat capable d’aprovar ua lei electorau pròpria en mès de trenta ans de democràcia), m’escapi tà Barcelona a visitar era prumèra hèira sus era economia sociau e solidària. Aguest tipe d’economia se forme per un corròp d’iniciatives damb esturments “mès democratics, equitatius, solidaris e respectuosi damb es persones, eth miei ambient e es territòris que non pas es empreses e institucions capitalistes”, segontes remèrquen es sòns organizadors. Mès era critica ath capitalisme imperant non se tradusís ena aplicacion tradicionau d’un comunisme. Aguesta economia a un caractèr, sustot, cooperativista (de trabalh en comun), a on mès important qu’eth guanh peth guanh, n’ei satisfar es besonhs e contribusir ath ben comun, de manèra que toti (productors, venedors, consumidors…) poguen obtier recompensa. De hèt, existissen projèctes que cerquen cofinançament e mesuren eth grad de retorn tant personau coma sociau. Pensi alavetz en merit des activitats d’economia convencionau qu’apòrten fòrça ath desvolopament d’ua societat (en totes es escales), de viatges damb mès esfòrci que beneficis. Mès, justament per açò, pren fòrça era idèa d’ua economia liura dera hame especulativa qu’a caracterizat eth capitalisme des darrèri tempsi, damb un evident fracàs sociau e ambientau. Un modèl deth quau, segurament, pòc en parlaram enquia qu’arribe eth moment de “decidir eth futur”, mès qu’ua renovada e renovadora esquèrra poderie començar a plantejar com ua alternativa possibla. Peth ben e eth futur de toti.

(DIARI SEGRE, 3 de noveme de 2012)

Èm istòria?

Tastam es dies damb era suavitat discrèta dera rotina. Mos tornam èsters arrotinadi. De viatges, pensam que hèm quauquarren istoric, definitiu e relevant, coma s’arrés mos auesse precedit, mès era Istòria acabe passant a toti peth dessús, sense miraments ne distincions. Dilhèu era vanitat dera glòria postuma permet transcendir era fatalitat deth temps consumat. Mès eth vanitós tanpòc ac condarà mès enlà de sa vida, òbviament. Tanben ei un equivòc pensar-mos, en cada moment, coma ua sotscategoria d’accidents, perque alavetz non compdarie era experiéncia deth patiment. E tot eth patiment istoric semblarie relatiu. ¿Pòt èster relatiu Auschwitz, simbèu, e mès que simbèu, de tot eth patiment (im)possible? Cau tier compde damb eth pes mòrt dera Istòria e reclamar mès atencion, o caritat (e justícia), de cap ara intransferibilitat de cadun, mès enlà dera Istòria o per mor deth dolor qu’era madeisha Istòria a desplegat. Mès aguest ei ara un aute ahèr entath nòste proposit. Tota aguesta dissertacion ei tà díder ua auta obvietat (totun, mos botjam en era): qu’aué torne a èster dissabte e que tornam a atrauessar era tardor. Paradoxaument, era natura, austèra, se desvestís entà afrontar er iuèrn, e es parçans amagadi entre eth huelham comencen a èster mès vedibles. Eri i son tostemp, e es sòns cambis mos convòquen tà d’aquerò qu’i a aquiu, e servissen, atau madeish, entà dar compde de cadun. Semble qu’aquerò qu’i a dehòra ei bèth e infinit, incapables com èm d’artenhe’c. Ei tan immens, que de viatges desbrembam eth proposit de cadun, com se non le vedèssem interiorament. Cau anar tostemp tà dauant, en tot descurbir, un còp e un aute, es enigmes d’ua vida qu’a de besonh mès temps entà èster vescuda e un futur qu’ara, cèrtament, non ei arren.

(DIARI SEGRE, 20 d’octobre de 2012)