amadormarques.com

Er atemptat contra era redaccion dera revista Charlie Hebdo ei pur terrorisme, fanatisme violent, fonamentalisme sense hònts, integrisme desintegrador, manifèsta intolerància contra es boni valors republicans dera libertat, era igualtat e era fraternitat. Des d’un punt d’enguarda religiós, constitusís ua blasfèmia clamorosa eth mau usatge deth nòm d’un Diu e d’un profèta entà venjar-les d’ua satira emparada ena saludabla critica, en dret ara informacion e era libertat d’opinion. De hèt, non i a aufensa piri ne mès grana ath bon Diu qu’era aniquilacion deth frair, de quinsevolh frair. Per aquerò, aguest integrisme non a arren d’integrau, n’eth fonamentalisme que se’n derive se base en fonaments ne umans ne solids, perque s’an desprenut de quinsevolh critèri rasoable e etic. Ei vertat qu’es fonamentalismes non son exclusius d’ua religion o d’ua politica, e constitusissen, paradoxaument, ua expression modèrna en contra dera modernitat. Segontes era estudiosa Karen Armstrong, aguesti grops se caracterizen peth sòn refús ara democràcia, ath pluralisme, ara tolerància religiosa, ath manteniment dera patz, ara libertat d’expression o ara separacion dera Glèisa e er Estat. Es fanatismes que mos ocupen ara son restacadi damb er islam, deth quau admiri eth sòn sens adoratiu, e son tanben un afrontament contra aguesta confession, que, com a escrit eth filosòf Manuel Fraijó, se ve damb eth doble rèpte de hèr a compréner eth Coran non coma estricta Paraula de Diu senon coma Paraula der òme inspirada per Diu laguens dera sua contingéncia istorica, entà non préner aguesta paraula de forma acritica e rigida (per tant, petrificada), atau coma de separar er encastre profan deth sagrat, eth politic deth religiós, qu’esvite es pejors maus des regims teocratics, qu’ara fin son ua politizacion dera religion e, en revèrs de çò que didíem ena anterior columna, ua banalizacion d’aguesta per excès.

(DIARI SEGRE, 10 de gèr de 2015)

Eth cristianisme conten tostemp quauquarren d’excessiu, enquiath punt que se hè plan dificil païr un trocet dera sua vertat, mentre eth sòn procès de mondanizacion se presente imparable. Tot ei crestian, ei a díder, ja arren. Nadau, per exemple: tan excessiua pòt èster era encarnacion que l’auem amagat jos eth beròi mant d’un mistèri. Tan misteriós que se diluís ena banalitat dera vida: e tot ei hestiua felicitacion. Tanben eth vielh arrianisme pren forma en naues ramificacions que non reconeishen en Crist era condicion divina, coma ensenhèc, aguesta setmana, eth reportatge Déu, amb accent, de TV3. Mès, ei enes mistèris, inagotables, a on sauvam era nòsta fe, coma diderie Rahner, tà qui era encarnacion ei “eth cas irrepetiblament suprèm dera realizacion essenciau dera realitat umana”. Biblicament, eth Lògos se hèc carn (Rahner se decante peth tèrme òme; er originau grèc parle de sarx, ei a díder, carn). Diu deven carn. Non pas en un sens filosofic, coma còs en oposicion a anma, senon coma condicion reau dera persona: coma carn, coma creatura: er òme (o era hemna) ena sua concrecion absoluta: un òme de carn e uassi. Aguesta hemna ei era que Diu presente a Adam, que, en veder-la, exclame: “Aguesta òc qu’ei uas des mès uassi e carn dera mia carn!”. Coma Adam dauant d’Eva, atau mos sentem dauant d’aqueth que s’encarne en un mainatjon. E açò mos semble impossible, e per tant, o ac negam o ac reservam en mistèri: perque eth qu’ei Infinit se hè finit, coma un diu que va a mens. Alavetz, dilhèu mès qu’era grandesa, era majestat e era omnipoténcia, aquerò que mos agace de Diu ei era sua umiliacion, era sua impoténcia, era sua petitesa, era sua forma de hèr-se carn dera nòsta carn en èster d’un praube nenon que non a qui le pogue deféner.

(DIARI SEGRE, 27 de deseme de 2014)

 

Miei sègle a passat d’ençà que Baquèira-Beret dauric es pòrtes damb era inauguracion deth prumèr telesèra. Er esfòrç prèvi des prumèri trabalhadors entà mete’c tot en plaça comencèc a aufrir tot un camp de possibilitats en gòi der espòrt blanc, que, en fin, a suposat ua transformacion dera val que l’acuelh en pas lèu lèu sense continuïtat d’ua economia agricòla a ua de servicis, sense desbrembar, peth miei, era contribucion dera industria idroelectrica e, mès abantes, dera economia comerciau de frontèra, encara vigenta. Era expansion vint ans mès tard entà Beret e Argulhs e, ja enes ans novanta, tath Palhars, consolidada dempús, damb tecniques coma era dera nhèu cultivada, li dan aué un nau impuls a trauèrs d’ua fòrta inversion en mès remontadors e pistes, que somen 153 quilomètres esquiables e apontèlen era estacion coma era mès subergessenta d’Espanha e ua des mielhors d’Euròpa, com diden es entenudi. En brac: era multiplicacion per cent des sies trabalhadors iniciaus, pendent aguest temps, permet hèr-se ua idèa deth progrès artenhut. Aguest progrès explicite tanben era volentat configuradora der òme en disposar dera natura (aguest corròp de montanhes, prats, rius e nhèus) en profit des interèssi dera sua libertat e prosperitat, en tot hèr d’aguest món non sonque un caòs e un lòc inospit, senon un sistèma articulat e daurit as bones possibilitats dera persona. Eth sòn projècte rasoat ei principi d’accion transformadora, com auem vist e voleríem projectar encara mès, de forma conscient, sostenibla e morau, ath temps que, en un camin d’anada e tornada, aguesta madeisha natura se mòstre damb era sua lei pròpria, qu’auem de respectar per mor deth dinamisme que la constitusís, a on eth miei ei dejà vengut fin, perque era encara mos sosten.

(DIARI SEGRE, 13 de deseme de 2014)

 

Era nòsta ei ua des societats mès desiguals d’Euròpa, a on, per tant, era diferéncia entre era minoria mès arrica e es praubi cada còp mès nombrosi e empraubidi ei devenguda ua henerècla que semble lèu lèu insauvabla, ath delà incrementada enes darrèri ans de crisi e de mesures injustes que sagen de hèr-la front damb es vielhes recèptes dera economia especulativa e consumista, ath marge dera persona ara quau aurie de servir coma esturment der orden sociau. Eth cambi de paradigma politic ven motivat, en bona part, pera incapacitat des podèrs publics entà revertir aguesta situacion tan fotuda. E non digui que sigue facil. Sòrt n’auem, fòrça viatges, der hilat assistenciau que pare eth còp de fòrça familhes que suberviuen ara intempèrie sociau. Iniciatives coma era campanha deth Gran Recapte dera Fondacion deth Banc des Aliments e er esfòrç d’entitats coma Caritas qu’i ajuden a amiar-la a tèrme, e d’autes de semblantes damb eth trabalh que tostemp prèsten es Servicis Sociaus, servissen entà aquerir-ne consciéncia, prumèr; e sajar-ne de dar un còp de man, dempús, laguens deth sòn limitat volentarisme, sense desbrembar qu’era desigualtat non ei pas un hèt naturau, senon frut d’ua injustícia estructurau, perque arrés non pòt meritar ua vida sense poder minjar ne garantir as sòns hilhs ua educacion e un futur dignes. Compartim ua responsabilitat, de diferents grads, en tot depéner dera situacion de cadun, mès ath dauant d’aguesta realitat, er individualisme actuau pòt quèir ena temptacion dera indiferéncia, sense compréner que, ne que sigue per pur e paradoxau interès, ua societat desigual, damb ua coesion fèbla, ei mens prospèra. Ara qu’em as pòrtes de Nadau, rebrembi, coma desencusa, es paraules deth teològ Javier Vitoria, que mos animaue, en ua trobada recenta de Cristianisme e Justícia, a ua solidaritat autentica (no pas en dar aquerò que mos sobre), pr’amor que “un cristianisme fidèu a Jesús de Natzarèth includís era luta pera justícia”. Tota ua demana critica e, sustot, exigenta!

(DIARI SEGRE, 29 de noveme de 2014)

Era politica pren part dera sua liturgia, qu’includís ua simbologia e uns rites determinats. En açò, eth nacionalisme ei capdauantèr, pr’amor que tracte damb aquerò inefable: Pàtria, Nacion, País, Pòble… Eth sòn calendari mèrque hites, tostemp istoriques, que devien un simbèu, coma n’a estat eth 9 de noveme. Escoti ena ràdio ar antropològ Manuel Delgado, reconvertit ar independentisme, qu’en transcurs d’ua tertúlia da damb era clau de çò que succedís en Catalonha (Aran merite ua analisi a part, coma parçan damb mens participacion e mès vòts contraris ara secession, laguens d’un procès sui generis, sense debat prèvi, ne deliberacion publica, ne cens oficiau, ne neutralitat institucionau, ne mèses imparciaus, damb actius cargues relevants deth partit governant e loguèr de taxis entàs desplaçaments des votants…, que meten en evidéncia eth besonh de poder votar enes condicions democratiques requerides). Delgado ven a díder que non cau trencar-mos eth cap en proposar ua via de dialòg e negociacion, de pacte e entenuda, açò ei, de paraula e rason, que caracterize era agora dera democràcia, pr’amor qu’un moviment de ciutadans se botge per ua “energia” imparabla. Segontes aguesta opinion, seríem dauant d’ua sòrta de revolucion der amor; d’aquiu era felicitat e era hèsta des quaus se sòlen vantar es sòns protagonistes, enes diuèrses manifestacions publiques. Semble evident qu’era independéncia comportarie, aumens es prumèri ans, ua situacion de damatge sociau e economic (en pensions, prestacions sociaus, relacions comerciaus), com reconeishen tanben es economistes mès favorables ath trencament, mès ja se sap qu’er amor non enten de rasons, n’encara mens d’amants absents que, com Rajoy, non vòlen ne veir ne enténer.

(DIARI SEGRE, 15 de noveme de 2014)

D’ençà dera hièstra deth sosterranh ludregen uns uelhs que campen espaurits eth pas fèrm des bòtes que caushiguen eth carrèr. Aguesti mainatges sarren fòrt era man des sòns pairs, que hè dies auien trobat entre es milhòcs as guerrilhèrs vengudi de França, fòrça d’eri dera Resisténcia, entà sajar de restaurar era Espanha republicana, damb caplòc provisionau en Vielha. Es maquis demorauen eth supòrt internacionau des Aliats. Enganhadi dilhèu per ua esperança. Un d’aguesti mainatges qu’ara se les guarde ja shumaue que quauquarren d’extraordinari anaue a succedir, perque d’un dia tà un aute, en tot baishar dera montanha, descurbic eth camin estornejat peth rastre d’ua preséncia estonanta ena vida vidanta deth trabalh de pagés. Dies abantes, a bèri maquis ja les auien susprenut en tot panar bèra garia entà trèir-se era hame, amagadi entre bordaus, bòsqui e montanhes. Mentretant, er exercit espanhòl ja auie recebut avertiments qu’ère possibla ua incursion tara Val d’Aran, isolada dera Peninsula e de facil accès peth costat francés. Diuèrses divisions s’apropèren tara frontièra. Combats en Les, Bossòst (d’a on ère Juan Blázquez), Canejan, Salardú, especiaument crudenti en Es Bòrdes, deishèren es mòrts qu’era istòria sòl desbrembar: èren maquis, soldats, vesins. Persones eth valor de totes eres n’ei autant de sagrat. Aqueth dia d’octobre de 1944, eth dia dera incursion, ara hè 70 ans, i auie ua nòça en Les, títol qu’entèste eth documentau elaborat per Mireia Boya entà recuélher eth testimòni d’aqueri mainatges, qu’aué, ja grani, mos dan compde dera pròpria viuença, en uns pòbles heridi pera hame e era guèrra, que conformen era memòria conservada ençà dera Istòria, damb eth desir universau de patz e libertat.

(DIARI SEGRE, 1 de noveme de 2014)